Parlar de salut sexual i reproductiva continua sent, encara avui, un terreny ple de silencis quan ens referim a les persones amb diversitat funcional. Massa sovint, la seva sexualitat ha estat invisibilitzada, controlada o negada sota discursos de protecció, por o incapacitat. Aquest article vol contribuir a obrir aquest debat, posar sobre la taula realitats que acostumen a quedar fora del focus públic i reivindicar que els drets sexuals i reproductius són drets humans que han de ser garantits per a tothom.
Des d’una perspectiva de drets, la salut sexual i reproductiva no es limita a l’absència de malaltia ni a una visió estrictament biomèdica. Inclou el dret a la sobirania sobre el propi cos, a prendre decisions lliures i informades, a rebre informació clara i accessible, a viure relacions basades en el respecte i el consentiment, i també el dret al desig, al plaer i a decidir si es vol o no tenir fills. Quan aquests drets no es garanteixen, les conseqüències afecten directament la salut física i emocional, l’autonomia i la participació social.
El model social de la diversitat funcional ens ajuda a entendre que les situacions de vulneració no tenen a veure només amb les capacitats individuals, sinó amb les barreres que imposen els entorns. Barreres comunicatives, institucionals, culturals i simbòliques que limiten l’accés a informació, serveis i espais de decisió. En aquest context, realitats com la discapacitat intel·lectual, la neurodiversitat o la diversitat funcional psicosocial sovint es veuen travessades per l’estigma, la infantilització i la desconfiança cap al relat propi.
Una de les mancances més greus és la falta d’educació sexual integral, accessible i no infantilitzadora. Moltes persones amb diversitat funcional no han tingut accés a informació clara sobre el seu cos, el consentiment, els límits, les relacions afectives o els mètodes anticonceptius. Aquest buit informatiu no només limita l’autonomia, sinó que incrementa la vulnerabilitat davant situacions d’abús i dificulta la identificació de violències. Quan no es tenen paraules ni referents per entendre què està passant, el silenci esdevé una forma més de dany.
A aquesta manca d’informació s’hi suma el qüestionament constant de la capacitat de decisió. Encara són habituals les pràctiques de sobreprotecció, tutela informal o substitució de la voluntat en àmbits tan íntims com la sexualitat o la reproducció. Decisions sobre l’ús d’anticonceptius, l’exercici de la sexualitat o la maternitat es prenen sovint sense comptar amb la persona afectada, partint de la idea que “no pot decidir”. Aquest enfocament no només vulnera drets, sinó que reforça la dependència i l’exclusió.
Els serveis de salut sexual i reproductiva tampoc sempre estan pensats per garantir una atenció realment accessible. Llenguatge tècnic, ritmes accelerats, manca de materials adaptats o actituds paternalistes generen incomprensió i desconfiança. Davant d’això, moltes persones acaben assentint sense entendre o evitant els serveis per por de no ser escoltades. Això suposa una vulneració directa del dret al consentiment informat i consolida una relació assistencial basada en el control més que en l’acompanyament.
Aquest context explica, en part, la major exposició a les violències sexuals. Les persones amb diversitat funcional tenen més risc de patir abusos, sovint en entorns propers, i es troben amb més dificultats per identificar-los, explicar-los i ser cregudes. Quan el relat és posat en dubte o minimitzat, la violència es cronifica i la reparació es fa gairebé impossible.
Davant d’aquest escenari, és imprescindible un canvi profund de mirada. Garantir una educació sexual integral i continuada, adaptada a diferents formes de comprensió, és una eina clau tant per a la prevenció de violències com per al benestar i l’autonomia. Situar el consentiment i la capacitat de decisió al centre de qualsevol intervenció implica reconèixer que totes les persones poden decidir amb els suports adequats, i que protegir no pot significar imposar.
També cal transformar els serveis, adaptant llenguatges, temps i formats, i apostant per una atenció basada en l’escolta i el respecte. L’acompanyament especialitzat, no coercitiu, és especialment important en moments vitals sensibles, com l’inici de relacions, la vivència de violències o les decisions reproductives. Igualment imprescindible és treballar amb els entorns familiars i professionals per desmuntar mites, pors i dinàmiques de control que sovint es presenten com a “cura”.
Finalment, crear espais segurs i participatius on parlar de sexualitat, desig i experiències viscudes permet reduir l’aïllament, legitimar el relat propi i reforçar la consciència de drets. Reconèixer el dret a decidir, a desitjar i a viure la sexualitat amb dignitat no és un privilegi, sinó una condició bàsica per a una societat més justa i inclusiva. El repte és col·lectiu, i passa per escoltar, adaptar i transformar.
(Article elaborat amb el suport de la Diputació de Barcelona)