Parlar de sexualitat és parlar de ciutadania plena
(11 novembre 2025)
No és cap novetat parlar de discapacitat i recordar, un cop més, que la sexualitat de les persones amb discapacitat no només ha estat controlada; sovint ha estat negada. Ignorada. Esborrada del relat social. Com si el desig fos incompatible amb la dependència, com si el cos només existís per ser sobreprotegit i no per ser habitat.
Hi ha una pregunta que gairebé mai es formula en veu alta: poden les persones amb discapacitat viure la seva sexualitat amb llibertat? La resposta social no ha estat un “no” explícit. Ha estat pitjor: el silenci.
Parlar de sexualitat en clau de drets implica assumir una idea incòmoda per a moltes institucions i entorns de cura: les persones amb discapacitat no només necessiten protecció, necessiten autonomia. I autonomia inclou desig, intimitat, eròtica, vinculació afectiva, maternitat si així es vol. El plaer no és un luxe ni un caprici; és part dels drets sexuals i reproductius. Sense capacitat de decidir sobre el propi cos i sobre la pròpia intimitat, no hi ha ciutadania plena.
Aquí és on el capacitisme es fa més evident. Podem parlar d’inclusió laboral, d’escola ordinària, d’accessibilitat arquitectònica. Però quan el debat entra en el terreny del cos, del desig o de la maternitat, emergeix la desconfiança. Es qüestiona la capacitat, es demana autorització, es confon tutela amb substitució de voluntat. La sexualitat continua sent un territori sota sospita.
Canviar el marc vol dir passar del control al suport. Autonomia no significa fer-ho tot sola, sinó poder decidir com, quan i amb quins suports es vol viure la pròpia vida afectiva i sexual. Assistència personal, informació accessible, educació sexual adaptada, intimitat garantida als espais residencials, processos reals de presa de decisions amb suport però sense imposició. Autoconeixement.
En resum: menys prohibició i més estructura; menys silenci i més informació.
Afortunadament, alguna cosa està canviant. Cada vegada més persones amb discapacitat reclamen el dret a decidir sobre el seu cos de forma lliure i informada, i busquen la manera d’accedir al coneixement. I també cada vegada més persones que tutoritzen, entitats i professionals revisen pràctiques que abans es consideraven normals: decidir anticoncepció sense consentiment real, invisibilitzar la sexualitat, limitar l’accés a la informació o infantilitzar el desig. Els models de vida independent, els plans de vida personalitzats i la revisió de la modificació de la capacitat d’obrar estan introduint una mirada centrada en la persona. No és un procés lineal ni homogeni, però és un avanç innegable.
En aquest canvi de paradigma, el plaer ocupa un lloc central. No com a frivolitat, sinó com a eina d’autoconeixement i d’autoprotecció. Quan una persona coneix el seu cos, pot identificar què li agrada i què no, què desitja i què la incomoda. Pot posar paraules al consentiment i també al límit. La millor prevenció no és el control, és el coneixement.
Això és especialment rellevant si parlem de violències. Les persones amb discapacitat també pateixen violències sexuals, sovint amb menor detecció. La infantilització, la manca de credibilitat social, la dependència estructural o la falta d’educació sexual accessible dificulten que aquestes situacions siguin identificades i denunciades. Si no es pot parlar de plaer, de límits i de consentiment; si no hi ha coneixement i reconeixement del propi cos; parlar d’agressió es fa més difícil i la vulnerabilitat augmenta.
Per això, generar espais on la sexualitat es pugui abordar des del dret i no des del tabú és una responsabilitat col·lectiva. Al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS), el programa Plaers (un servei de sexologia específic per a persones amb discapacitat dins del serveis del CJAS) parteix precisament d’aquesta mirada: ampliar el focus més enllà del risc i situar el plaer, l’autonomia i la informació accessible al centre de l’acompanyament. No es tracta només d’oferir atenció individual, sinó d’incorporar aquesta perspectiva de manera transversal a tots els serveis del centre, des de l’atenció sanitària fins a l’acompanyament emocional. És un espai gratuït, confidencial i accessible on adolescents i joves i persones amb discapacitat fins als 40 anys poden parlar del seu cos, del desig, dels dubtes, dels mites, de pràctiques, de consentiment, de límits d’ITS, de l’avortament o de la menstruació entre d’altres sense judici ni paternalisme. No és un luxe; és una eina de ciutadania. És assumir que la sexualitat també forma part del projecte de vida i que els drets no s’aturen davant la discapacitat.
Parlar de plaer no banalitza la sexualitat. La democratitza. La treu del territori de la sospita i la situa en el marc dels drets. I ens obliga a revisar una pregunta de fons: estem disposades a assumir que les persones amb discapacitat no són només subjectes de cura, sinó subjectes de desig i de decisió?
Perquè la inclusió no és completa mentre el cos continuï sent un espai vigilat. I els drets no són drets si depenen de la por.
Aquest article ha estat elaborat pel CJAS a partir del treball realitzat amb entitats que treballen amb l’àmbit de la diversitat funcional i amb el suport de la Diputació de Barcelona.