El reconeixement dels drets sexuals i reproductius ha avançat gràcies a l’impuls del moviment de dones i feministes, que va comprendre que el control dels cossos, de la sexualitat i de la capacitat reproductiva de les dones estava en la base de la desigualtat estructural de les dones i de les violències que procuraven mantenir-la. La Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament del Caire del 1994 i la IV Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing el 1995 van desenvolupar el concepte de salut sexual i reproductiva en clau de drets, en afirmar que els drets humans de les dones incloïen el dret a tenir el control i a decidir lliure i responsablement sobre qüestions relacionades amb la seva sexualitat, inclosa la salut sexual i reproductiva, sense coacció, discriminació ni violència.
La societat catalana sempre ha estat pionera en la vindicació dels DSiR i, en concret, del dret a l’avortament. La legislació més progressista a l’Europa del principis del segle XX va sorgir del Parlament de Catalunya el 1936. Així doncs, la justificació d’aquesta Llei pròpia prové, per una banda de la constatació, en l’actualitat, que l’efectivitat del dret a l’avortament no està garantida. Aquesta realitat social és extensible a Catalunya, a on les dones troben molts obstacles a la hora d’avortar, sigui per la manca d’informació disponible, sigui per la desigualtat territorial o principalment, per la objecció de consciència, que és tan estesa, que fa que aquest dret no estigui sent efectiu en comarques senceres.
L’actual marc legal estatal, a més de no garantir l’efectivitat del dret a l’avortament, està lluny dels darrers avenços conceptuals i legals en matèria de drets sexuals i reproductius i d’avortament que sí es dona en altres realitats. I tampoc respon a l’entesa sobre l’efectivitat del dret a l’avortament que hi ha a Catalunya. És per tot això, que avui, amb la Candidatura d’Unitat Popular, hem presentat al registre la “Proposició de llei catalana sobre l’efectivitat del dret a l’avortament”, que es fonamenta en els pilars de la sobirania corporal, dels drets sexuals i reproductius entesos com a drets humans inalienables i el dret universal a la salut.