El 6 de juliol 2026 vam presentar al Parlament de Catalunya l’informe Defensores Visibles: experiències, impactes, riscos i necessitats de les defensores feministes i dels drets sexuals i reproductius. La sessió, celebrada en el marc de l’Intergrup de Drets Sexuals i Reproductius, va permetre situar políticament els atacs contra les defensores, compartir els principals resultats de la recerca i obrir el debat sobre la necessitat d’impulsar mecanismes institucionals de reconeixement i protecció a Catalunya.
La sessió va ser conduïda per Alba Camps, coordinadora de l’Intergrup, i va comptar amb les intervencions d’Uxía Reboiro i Maria Rodó-Zárate, investigadores del Grup de Recerca en Gènere i Desigualtats (GRETA) de la Universitat Pompeu Fabra; Sílvia Aldavert, defensora i directora de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, i Laia Serra, advocada penalista especialitzada en drets humans, igualtat i abordatge jurídic de les violències masclistes.
Atacs que formen part d’una ofensiva política
Durant la presentació de l’informe, Uxía Reboiro va remarcar que els atacs contra les defensores no són fenòmens aïllats ni conflictes individuals, sinó que formen part d’un context polític més ampli que busca expulsar-les dels espais públics i limitar la seva capacitat d’incidència. La recerca identifica múltiples formes de violència i analitza els seus efectes sobre les defensores, les organitzacions i els moviments dels quals formen part.
Sílvia Aldavert va explicar que L’Associació ha rebut nombrosos atacs arran de la seva defensa dels drets sexuals i reproductius, especialment des de 2021. Entre aquests, va assenyalar violències digitals, físiques, reputacionals, jurídiques i financeres: atacs al servidor, agressions a la seu del CJAS, assetjament a clíniques, ofensives contra el finançament de l’entitat i accions judicials dirigides a desacreditar les organitzacions feministes.
“Som un cas paradigmàtic, però no únic: això és col·lectiu”, va afirmar Aldavert, tot insistint en la necessitat d’abordar aquesta realitat com una qüestió pública i política.
Maria Rodó-Zárate va diferenciar la violència contra les dones en política de la violència dirigida específicament contra els feminismes. Aquesta última, va explicar, ataca un projecte polític i s’emmarca en l’auge dels discursos antigènere, els processos d’autocratització i les violències estructurals i interseccionals. També va assenyalar el control dels cossos com un element central de l’erosió democràtica: “Protegir els feminismes és protegir la democràcia”.
Laia Serra va defensar que qualsevol resposta institucional ha de combinar el coneixement situat de les defensores, la recerca acadèmica i un marc jurídic adequat. El primer pas, va assenyalar, és reconèixer la funció democràtica que desenvolupen les defensores i entendre que el bé que cal protegir no són únicament persones o entitats concretes, sinó el dret col·lectiu a defensar els drets humans.
En aquest sentit, va proposar avançar cap a sistemes d’alerta primerenca, itineraris de protecció, una finestreta única i polítiques públiques basades en la diligència deguda: “Hem de passar de mecanismes reactius a polítiques públiques que assegurin les condicions per defensar els drets humans”.
Intervencions dels Grups Parlamentaris
Representants d’ERC, Comuns, CUP i PSC van coincidir en la necessitat de reforçar la resposta institucional davant l’avenç dels discursos antigènere i d’extrema dreta.
Alba Camps (ERC) va destacar la responsabilitat de les institucions a l’hora de no banalitzar les violències masclistes ni deixar sense resposta els atacs contra els feminismes. També va alertar que, allà on governa l’extrema dreta, una de les primeres mesures acostuma a ser l’afebliment del teixit comunitari i associatiu.
Susanna Segovia (Comuns) va recordar els acords parlamentaris aprovats anteriorment sobre el reconeixement de les defensores i va plantejar la necessitat d’analitzar per què no han estat efectius. També va alertar de l’impacte que ja tenen sobre l’agenda política estatal propostes com el reconeixement de personalitat jurídica al “no nascut” i va defensar la necessitat de reforçar les aliances amb altres moviments, especialment els antiracistes.
Pilar Castillejo (CUP) va explicar que s’està intentant incorporar aquesta mirada en diferents marcs legislatius i va assenyalar la paradoxa que les entitats assumeixin responsabilitats que haurien de garantir les administracions sense disposar dels recursos ni de les estructures necessàries.
Per la seva banda, Sabrin Araibi (PSC) va defensar la construcció d’un consens de país, més enllà de les diferències entre grups parlamentaris, perquè el que està en joc són drets fonamentals.
Intervencions del públic
Les intervencions de les entitats i professionals assistents van posar sobre la taula la necessitat de disposar de respostes pràctiques, àgils i accessibles davant els atacs.
Representants de La Ciranda, Mujeres Pa’lante, l’Associació Salut i Família, l’Associació de Dones Sudsaharianes Legki Yakaru de Banyoles, la Federació d’Associacions Veïnals i Àngel Blau, així com professionals vinculades a la salut sexual i reproductiva, van plantejar qüestions com la necessitat de saber on registrar i denunciar les agressions, disposar de canals clars d’organització i resposta, recuperar la mediació intercultural, protegir el teixit comunitari i garantir recursos per a les entitats.
Les intervencions també van evidenciar que aquestes violències estan travessades pel racisme, la situació administrativa, l’origen, la classe i altres eixos de desigualtat. Per això, qualsevol mecanisme de protecció haurà d’incorporar una perspectiva feminista, antiracista i interseccional.
Cap a una política pública pionera
En el tancament, Sílvia Aldavert va defensar la necessitat de consolidar una xarxa local i internacional de defensores i de crear una estructura de protecció que garanteixi la continuïtat de la seva feina com a agents democratitzadors.
Maria Rodó-Zárate va insistir en la necessitat de reconèixer el caràcter polític dels atacs contra les feministes, sovint reduïts a conflictes personals o privats, malgrat que afecten directament la qualitat democràtica i l’accés als drets.
Finalment, Laia Serra va proposar ordenar estratègicament els passos següents: dimensionar i conceptualitzar el problema, traslladar el debat a les forces parlamentàries i concretar els mecanismes de protecció. Actualment, s’està treballant en una proposta de política pública que podria avançar paral·lelament a possibles reformes legislatives.
Catalunya, per la seva escala, les seves competències i la fortalesa del seu teixit associatiu, pot esdevenir un espai pioner en la protecció de les defensores feministes i dels drets sexuals i reproductius, a través d’un treball compartit entre activisme, acadèmia, professionals i institucions.
Podeu consultar l’informe Defensores Visibles aquí.