Article de Sílvia Aldavert traduït del castellà i originalment publicat a Eldiario.es
Fa unes setmanes vam assistir al Congrés al debat sobre la proposta d’incorporar el dret a l’avortament a la Constitució. Durant unes hores, l’escenari polític va oferir una imatge gairebé paradoxal: una àmplia majoria parlamentària defensava, almenys formalment, el reconeixement d’un dret que compta també amb un ampli suport social.
Fins i tot el Partit Popular va evitar aquesta vegada un discurs frontalment contrari a l’avortament. Les seves intervencions es van acostar més al llenguatge de la llibertat i de la capacitat de decisió de les dones, un marc que connecta amb la posició que històricament han mostrat bona part dels seus votants.
Tanmateix, el vot contrari va acabar situant el PP al costat de VOX en la seva oposició sistemàtica a qualsevol iniciativa impulsada pel Govern actual. I en aquella escena va tornar a aparèixer una incomoditat permanent: la relació mai resolta entre la dreta espanyola i el dret a l’avortament.
Però el més rellevant d’aquell debat no va ser només qui va votar a favor o en contra, sinó observar com va mutant la manera de disputar aquest dret.
Durant anys, la batalla es va lliurar de manera directa. Sobre si l’Estat havia de reconèixer o restringir la capacitat de les dones per decidir sobre el seu embaràs i el seu cos. Aquest va ser el terreny de la “contrareforma” impulsada per Gallardón el 2013, una proposta que retornava l’avortament a un model molt més restrictiu. Avantprojecte de Llei orgànica per a la protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada, en van dir.
La resposta social va ser contundent. La mobilització feminista, el rebuig ciutadà i les tensions internes dins del mateix Partit Popular van acabar provocant la retirada de la reforma i la dimissió del ministre.
Gallardón va demostrar que, a Espanya, l’enfrontament directe amb el dret a l’avortament tenia un cost polític massa elevat. Però també va deixar un ensenyament: que una batalla no es pugui guanyar en un terreny determinat no significa que deixi de lliurar-se. De vegades, per avançar, cal canviar d’escenari.
I potser per això només estem veient una part de l’escena. Quan pensem en els atacs al dret a l’avortament continuem esperant la mateixa imatge del 2013, amb una reforma legal que redueixi drets, una confrontació directa amb la capacitat de decisió de les dones.
Tanmateix, la imatge es va fracturant. Com si, en una pel·lícula, la càmera hagués deixat d’enfocar el personatge principal i hagués començat a aturar-se en altres elements de l’escenari. Al principi pot semblar que la història ha canviat. Que ja no estem parlant de la mateixa qüestió. Però, a mesura que avança, descobrim que allò que semblava secundari era, en realitat, la clau per entendre tota la trama.
La càmera ha deixat d’enfocar únicament l’avortament i ha començat a enfocar allò que l’envolta: la família, la maternitat, la natalitat, el concebut no nascut, la crisi demogràfica, el futur de la nació.
Canviar l’enquadrament no significa canviar la història. Significa canviar la manera com el públic interpreta allò que està veient.
Durant anys, el debat sobre l’avortament es va construir al voltant de si la persona embarassada havia de poder decidir sobre el seu cos i sobre el seu projecte de vida. El nou marc introdueix una altra pregunta: què ha de protegir l’Estat abans, fins i tot, que existeixi una persona nascuda?
No és un desplaçament menor. Perquè quan canvia el subjecte al voltant del qual s’organitza el debat, es van creant els imaginaris socials que condicionen tot el que ve després. Si el punt de partida és l’autonomia reproductiva, l’obligació de l’Estat és garantir drets i condicions per exercir-los. Si el punt de partida és el concebut com a subjecte prioritari de protecció, la relació entre Estat i reproducció comença a construir-se des d’un altre lloc.
I aquest canvi de pla és precisament el que permet que una ofensiva contra l’avortament pugui presentar-se sense parlar gairebé d’avortament. No perquè l’objectiu hagi desaparegut. Sinó perquè el debat s’ha traslladat a un terreny on resulta més senzill construir consensos. Un terreny aparentment menys conflictiu i que apel·la als “valors” comuns.
Qui podria estar en contra de protegir la vida?
Qui podria estar en contra de donar suport a les mares?
Qui podria estar en contra d’ajudar les famílies?
El problema no és en aquestes paraules, sinó en el significat cultural i polític que adquireixen quan substitueixen el llenguatge dels drets pel llenguatge de la protecció; quan la reproducció comença a ser entesa i es construeix com una política d’Estat.
Per això el concepte de “concebut no nascut” resulta tan rellevant. No és únicament una expressió jurídica, és un canvi de perspectiva, una nova manera de mirar l’escena.
Els Estats Units mostren clarament les conseqüències que pot tenir aquest desplaçament. L’actualitat de l’avortament nord-americà s’explica com una successió de prohibicions i restriccions. Tanmateix, abans de moltes d’aquestes mesures s’havia produït la profunda transformació que introduïa progressivament el fetus com un subjecte polític amb interessos jurídics propis.
Aquí apareix el concepte de fetal personhood, la idea de reconèixer al fetus una personalitat o uns interessos jurídics propis que han de ser protegits per l’Estat. No totes les iniciatives han tingut els mateixos efectes ni han arribat al mateix punt, però totes comparteixen una mateixa operació.
I quan el dret reconeix un interès propi del concebut no nascut, la persona embarassada deixa d’aparèixer com l’únic subjecte al voltant del qual s’organitza la decisió. L’autonomia reproductiva deixa de ser l’únic punt de partida i l’Estat passa a situar-se entre dos interessos que ell mateix ha construït com a potencialment enfrontats.
Allò que sembla una discussió tècnica sobre categories jurídiques té conseqüències profundament socials. Perquè el dret no només regula conflictes existents, també crea noves maneres d’entendre aquests conflictes.
El cas de Geòrgia, on una dona va ser detinguda acusada d’assassinat després d’un avortament autogestionat, va mostrar fins a quin punt aquest desplaçament pot tenir conseqüències reals. Més enllà del resultat concret del procediment, el cas revelava què passa quan la interrupció d’un embaràs comença a interpretar-se no només com una decisió personal, sinó com una possible agressió contra un subjecte jurídic diferent protegit per l’Estat.
Espanya no és els Estats Units i establir una equivalència directa seria un error. La proposta del “concebut no nascut” d’Ayuso i Feijóo no suposa avui reconèixer personalitat jurídica plena al fetus; encara. Però les transformacions polítiques no comencen sempre amb les seves expressions més extremes. Sovint comencen amb petits desplaçaments del llenguatge, noves categories i formes d’anomenar la realitat. Perquè una societat accepti limitar un dret, abans ha de canviar la manera com entén el problema.
Aquest desplaçament ens està entrant per portes i finestres diverses. Els primers acords de govern entre PP i VOX, com el signat a Castella i Lleó el 2022, permeten observar aquest canvi. L’avortament gairebé no hi apareixia explícitament, però la maternitat, la família i la resposta al descens de la natalitat hi ocupaven un lloc central.
Aquest marc va permetre després justificar mesures com la proposta d’oferir l’escolta del batec fetal abans d’un avortament o la creació de les Oficines d’Atenció a la Maternitat. Presentades com a recursos de suport, van ser qüestionades perquè introduïen la nova lògica de situar l’embaràs sota una mirada institucional que no només acompanya una decisió, sinó que pretén condicionar-la.
L’evolució resulta encara més significativa en acords recents com el d’Andalusia. L’avortament pràcticament desapareix del text, però la família hi apareix una vegada i una altra; fomentar la natalitat, aprovar lleis de família, desenvolupar plans de suport a la dona embarassada o promoure la “cultura de la vida”.
Pot semblar una diferència menor, però no ho és. La diferència no és només en les paraules que hi apareixen, sinó en aquelles que deixen d’aparèixer.
Quan la reproducció comença a discutir-se principalment en termes de família, natalitat o futur demogràfic, l’autonomia reproductiva deixa de ser el punt de partida del debat. La dona deixa de ser un subjecte polític amb veu i decisió pròpies per passar a estar al servei de la “prioritat nacional”.
En els darrers anys, l’extrema dreta europea ha vinculat cada vegada més la qüestió demogràfica amb la identitat nacional. La baixa natalitat deixa de presentar-se com un problema relacionat amb les cures, la precarietat o les dificultats materials per construir projectes de vida, i passa a interpretar-se com una amenaça per a la continuïtat cultural d’una comunitat nacional específica.
És en aquest marc on els discursos sobre família, natalitat i immigració es troben. La idea del “gran reemplaçament”, difosa des de fa dècades com un aspersor. I no es tracta únicament que neixin més infants, es tracta de quina població es considera necessària per garantir el futur de la nació. En definitiva: quines vides importen, quines tenen valor i quines no tant.
Aquest vincle entre reproducció i identitat nacional no és nou, és una de les eines de control social més antigues que existeixen. Ho hem vist recentment en governs com els d’Orbán a Hongria o Meloni a Itàlia, on les polítiques familiars i de natalitat formen part d’una visió política més àmplia sobre la nació, la pertinença i el paper social de les dones. I tornem al principi del mandat obligatori de la maternitat que ens imposen el patriarcat, l’Estat i el capitalisme.
Per descomptat, no tota política de suport a la maternitat respon a aquesta lògica. Les democràcies necessiten polítiques públiques que permetin decidir lliurement si es volen tenir fills, quan i en quines condicions. Han estat els feminismes els que han reivindicat polítiques de suport a les maternitats desitjades, garantint cures, drets i condicions materials dignes com a centre del seu projecte de transformació social.
Però no estem parlant d’això. Ja no estem parlant només de donar suport a qui vol ser mare. Estem parlant de qui defineix quin tipus de reproducció mereix ser protegida i promoguda. I és precisament per això que seria un error pensar que el dret a l’avortament ha deixat de ser l’objectiu. Continua sent-ho, encara que han trobat bifurcacions del camí més segures i arrelades en èpoques de crisis sistèmiques i dispersió de la por.
El que estem veient és la construcció progressiva d’un nou paradigma polític sobre la reproducció. I per això no és casual que els drets sexuals i reproductius siguin un dels primers objectius que els projectes autoritaris volen fer caure.
No perquè l’avortament sigui una qüestió aïllada, sinó perquè controlar la reproducció significa intervenir sobre qui pot decidir sobre el seu cos, quins models de família mereixen reconeixement, qui pertany plenament a la comunitat política i quin futur vol construir una societat.
En definitiva, significa intervenir sobre la mateixa distribució del poder. Quina eina de control social més gran podem imaginar?
Davant d’això, cal recuperar amb més força l’horitzó de la justícia reproductiva. La democràcia no consisteix únicament a reconèixer el dret a interrompre un embaràs. Consisteix a garantir que totes les persones puguin decidir lliurement si volen tenir fills o no, quan tenir-los i en quines condicions; que puguin criar-los amb dignitat, lliures de violència, discriminació i precarietat; i que cap política pública converteixi la reproducció en una obligació moral, un deure patriòtic o un instrument al servei d’un determinat projecte ideològic.
La qüestió mai no ha estat únicament si determinades polítiques amenacen el dret a l’avortament. La veritable pregunta és què ens diuen aquestes polítiques sobre el model de societat que pretenen construir.
Perquè quan un Estat comença a disputar el control sobre la reproducció, mai no està parlant només de natalitat. Està parlant de la reorganització autoritària de la democràcia.