Entrevista a TV3 amb Jordi Baroja, director del Centre Jove d’Anticoncepció i Salut (CJAS), i Gloria Pérez, metgessa i coautora de l’estudi sobre ús dels preservatius de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ja que en vuit anys s’ha passat del 80% al 68%.
El passat 7 de novembre desenes de milers de persones es van aplegar al centre de Madrid on estava convocada la primera marxa estatal contra les violències masclistes. I, com no podia ser d’una altra manera, diverses representants de l’APFCIB també hi vam ser. Més de 200.000 mil persones cridant contra un terrorisme masclista que cada dia va engreixant les llistes de dones assassinades, maltractades, discriminades, … sense que les institucions posin ni els remeis ni els recursos necessaris per combatre aquesta xacra.
La manifestació començava a les 12h davant del Ministerio de Sanidad, però a les 10 del matí grups de dones provinents d’arreu (Andalusia, Euskadi, Astúries, Catalunya,etc.) començaven a omplir el Paseo del Prado amb pancartes i cançons. Abans de començar la marxa pels carrers madrilenys, Ángela González, que fou víctima de violència de gènere i va patir l’assassinat de la seva filla pel seu exmarit i pare de la menor durant una visita el 2003, va llegir un manifest reclamant: “no ens podem permetre ni un assassinat més, volem als nostres fills vius, nosaltres ens volem vives”.
Hi havia cartells, cançons, performances i batukades per acompanyar aquesta marxa profundament reivindicativa. El #7N va deixar clar que la nostra societat no pot ni vol continuar mantenint aquests nivells de desigualtat social que fracturen profundament els nostres espais, comunitats, relacions i vides. Aquest masclisme recalcitrant, tossut i mutant fa mal als cossos de les dones i al conjunt de la societat. La conseqüència més extrema són els feminicidis. Les xifres oficials només fan el recompte de les “dones que moren” (diuen) a mans de les seves parelles i exparelles, ja en portem 45 a tot l’estat i 6 a Catalunya. Des de l’any 2008 a Catalunya 82 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles.
Quan hi ha una víctima mortal, les institucions reaccionen amb notes de condol, els mitjans de comunicació massius publiquen a tot detall les circumstàncies dels fets, i tots ells tenen en comú que el focus el posen en la víctima, però per culpar-la. Tant és si havia posat denúncia com si no, perquè el 80% dels casos de violència de gènere no es denuncien. El que haurien de destacar els mitjans és que a Catalunya en aquests vuit anys 82 fills sans del patriarcat han decidit assassinar a les seves parelles o exparelles, i a vegades també als seus fills i filles. D’aquesta manera posarien en evidència que no s’està fent prou, que s’està fent menys. S’han reduït els pressupostos en prevenció i sensibilització, hi ha una manca de recursos palesa a tots els nivells (social, judicial, policial, etc.), i que tal com denuncien les organitzacions feministes les partides per a la igualtat i la lluita contra la violència masclista representa només el 0,01% del total dels pressupostos. Fer polítiques públiques sense analitzar l’impacte de gènere també és violència masclista, estructural, institucional.
Vivim sota l’atenta mirada d’un sistema patriarcal que exerceix el terror mitjançant una violència permanent i instrumental, que sovint es manifesta en l’espai privat però que és una qüestió de seguretat pública, i que afecta la meitat de la població, limitant les seves vides i les seves llibertats. Perquè la violència masclista no acaba en l’àmbit de la parella sinó que adopta múltiples formes: la trata, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, o les agressions sexuals, en són una mostra. Però el nostre ordenament jurídic fragmenta aquests delictes, deslligant-los de la base comuna que tenen, el masclisme.
Per tot això, té sentit el 7N i totes les accions que diuen prou de terrorisme patriarcal, que posen en evidència la falsa neutralitat d’unes polítiques i uns governs que han retallat en recursos i volen retallar els nostres drets, que no han desplegat cap de les lleis específiques en vigor: ni les estatals de violència de gènere (LO 1/2004 de la qual es demana la revisió per tal d’ampliar el concepte) i d’igualtat (LO 3/2007), ni la de Catalunya sobre violència masclista (llei 5/2008) o la d’igualtat entre dones i homes (Llei 17/2015).
Si el silenci és un còmplice perfecte de la violència masclista, la negligència institucional n’és un altre. Nosaltres seguirem reivindicant-nos, les nostres vides, els nostres cossos. La societat seguirà mostrant amb contundència el seu rebuig vers la violència masclista. Què estan esperant per tractar aquest tema com una qüestió d’Estat?
La societat i la realitat així ho exigeixen.
I seguim amb el 25N! NOVEMBRE FEMINISTA.
Autora: Cristina Guiu Monte.
Politòloga, periodista, activista i sòcia de l’APFCIB
Podeu descarregar-vos l’article en pdf aquí APFCiB_7N
Expertes consideren que no està garantit plenament l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs per part de joves i adolescents a Catalunya.
Aquestes ha estat una de les principals conclusions de la jornada de discussió sobre el dret a l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) per joves i adolescents organitzada per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB) i el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS) i que ha convocat a una seixantena de persones expertes provinents d’administracions, dispositius sanitaris o entitats, interessades en debatre sobre la qüestió a l’Espai Fontana de Barcelona.
El año pasado el número de interrupciones voluntarias del embarazodescendió un 13%, según los datos provisionales recopilados por la Cadena SER correspondientes a catorce comunidades autónomas. Hay tres, que son Cantabria, Asturias y Galicia, que han rehusado ofrecer la evolución en sus zonas.
En las catorce comunidades, el número de abortos roza los 90.000, casi 14.000 menos que en 2013. La caída es generalizada y es muy relevante en algunas comunidades como Euskadi, del 22%; Castilla y León, un 20%; Madrid y Aragón en torno al 17% y en Cataluña y Andalucía del 13% y 12%, respectivamente.
A falta de conocer los resultados de Cantabria, Asturias y Galicia, todo parece indicar que, en 2014,el número de abortos bajará de la barrera de los 100.000, una cifra que nos haría retroceder a índices de hace una década.
Los resultados de 2014 confirman además la tendencia a la baja iniciada desde que entró en vigor en 2010 la ley de plazos. En 2012, el descenso fue del 5%, en 2013 fue del 3%. La actual ley de Salud Sexual y Reproductiva reconoce el aborto libre y el derecho de la mujer a decidir sobre su maternidad dentro de las primeras catorce semanas de gestación. El gobierno de Rajoy intentó sin éxito derogarla pero sí ha restringido el derecho para las chicas de 16 y 17 años, que desde hace unas semanas necesitan la autorización de su familia para poder abortar.