Notícies

“Els drets sexuals i reproductius són moneda de canvi política”

Entrevista a Sílvia Aldavert, coordinadora de l’APFCiB. (La Directa, 19/05/2015) 

 

Denuncieu que la presència dels DSiR a l’Agenda de Desenvolupament de l’ONU posterior al 2015 perilla. Què fa pensar que cauran del llistat de prioritats?

L’evolució dels DSiR ha tingut alts i baixos. La pressió del moviment feminista durant els anys 60, 70 i 80 va aconse- guir un gran auge de la seva presència. A la Convenció de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) celebrada l’any 1979, es comencen a incorporar drets relaci- onats amb l’autonomia sexual i el dret de les dones a decidir sobre el propi cos. Les conferències internacionals del Caire i de Beijing, celebrades durant la dècada dels 90, comen- cen a configurar específicament els DSiR i a considerar-los drets humans. Però, a finals de segle, arriben els Objectius del Mil·lenni (2000-2015), que intenten englobar tot el que s’ha de fer per aconseguir el desenvolupament mundial en vuit objectius. Els DSiR hi van quedar molt retallats, reduïts a dos objectius: disminuir la mortalitat materna i eradicar les infeccions per VIH.

Com va continuar aquest procés?

L’any 2007, s’hi va incorporar el subobjectiu de garantir l’ac- cés a la salut reproductiva, perquè es van adonar que és fona- mental per aconseguir el desenvolupament de les societats. De tots els objectius, el de la mortalitat materna és el que ha rebut més inversió i el que ha avançat menys, tot i ser clau. Ara, estem en un moment decisiu. La definició última del

marc futur es farà aquest setembre, però ja som conscients que els drets sexuals, els que tenen a veure amb el moviment LGTB, han caigut de l’agenda; els drets reproductius s’hi man- tenen tímidament. Encara no és definitiu i farem pressió.

Els Objectius del Mil·lenni estaven plantejats per a les regions més empobrides. Al nostre entorn, també ens afecta que els DSiR tinguin més o menys pes en els ob- jectius mundials?

El nou marc de desenvolupament s’aplicarà a tots els estats perquè parteix de la realitat que els espais empobrits cada vegada són més transversals, n’hi ha als territoris del Nord i del Sud. Les polítiques seran de compliment obligat arreu del món. És molt difícil establir un marc de desenvolupament comú, però els mínims que s’hi fixin seran fonamentals. Si el marc posterior al 2015 no inclou els DSiR, perdem la capaci- tat de pressió per garantir-los dins els nostres països. I estem en un moment en què es negocien renúncies de drets a molts estats on ja s’havien assolit. La definició del marc depèn de l’ordre mundial, de les pressions d’uns països respecte a uns altres, i els DSiR solen ser moneda de canvi.

 

Llegeix l’entrevista completa

 

«La principal font d’informació sexual dels joves és la pornografia»

-Un dilluns al matí arriba a aquest centre una noia de 17 anys que tem estar embarassada. ¿Què fan?

-L’atenem, encara que vingui sense cita prèvia. Obrim fitxa amb les seves dades, però només li demanem la data de naixement i un nom. El que ella vulgui. Si sospita un embaràs, li fem aquí mateix la prova que li permetrà sortir de dubtes. Abans, li preguntem què faria en cas que el resultat fos positiu.

-Està embarassada. ¿I llavors?

-Li oferim les opcions de què disposa. Si veiem que no té clara la decisió, la psicòloga i la treballadora social parlen amb ella tant com ho necessiti. Si té clara la seva decisió de mantenir la gestació, li expliquem les ajudes socials a les quals pot accedir. Si ho vol interrompre, li diem com i on.

-¿Què decideix la majoria?

-El 90% de les que atenem avorten. El 4% segueix l’embaràs i un altre 5% no sabem què decideix. Se’n van per reflexionar, i no tornen.

-¿Quantes en van atendre el 2014?

 

-En persona, 1.841, que van fer 3.424 consultes durant l’any. I 2.300 més per telèfon. El 71% eren noies, d’una mitjana d’edat de 18 anys. D’aquestes, 636 van sol·licitar la prova de l’embaràs, que va resultar ser positiu per a 188.

-La majoria, dones.

-Sí. Però el 29% de nois és molt important. Pràcticament no hi ha centres que els atenguin, com si el tema de la reproducció i la sexualitat fos només cosa de dones.

-¿Les noies vénen soles?

-Hi ha de tot. Si vénen acompanyades, sol ser la seva parella o una amiga. Molt poques arriben amb un familiar.

-¿Els pares n’estan informats?

-No sempre. El nostre principal objectiu és resoldre el problema de la noia que ens demana ajuda. En alguns casos, ja sigui per l’edat o pel que sigui, ens sentim en el compromís ètic d’intentar incorporar els pares en el procés, si el noi o la noia hi estan d’acord. A vegades, aquesta intervenció és imprescindible.

-¿El dia de més demanda?

-Dilluns al matí és el dia en què més sol·liciten la pastilla de l’endemà. El 2014, en vam dispensar 738. En aquests casos, el temps -les hores transcorregudes des de la relació que sospiten que pot haver sigut de risc- és molt important.

-¿Augmenta aquesta xifra de peticions?

-No. És més o menys similar cada any. La por social, més moral que real, que deia que les noies abusarien d’aquesta pastilla, que se la prendrien com si fossin pastilles de menta i que seria un anticonceptiu més, no s’ha complert.

-No hi ha demanda irresponsable.

-No. Crec que la noia que passa pel tràngol de venir aquí a sol·licitar una pastilla postcoital no es pot dir que sigui una irresponsable. No és un plat que agradi a ningú. I tampoc són gaires les que repeteixen de forma sistemàtica la sol·licitud. Són molt poques, i treballem amb elles perquè aprenguin a negociar la relació sexual amb la parella.

-¿Aquesta informació és ben rebuda?

 

-Sens dubte. Nosaltres sempre aprofitem que la noia ha vingut per preguntar-li què ha passat, si ha fallat alguna cosa. Considerem que l’important no és si la xifra de sol·licituds puja o baixa, sinó com es tracta els joves que exerceixen el dret de sol·licitar ajuda per evitar un embaràs que no desitgen. Em consta que hi ha serveis on la dispensació de la pastilla postcoital, que es ven a la farmàcia, va acompanyada d’un discurs en què subjau el missatge ‘t’has portat malament’.

-¿Quin mètode anticonceptiu utilitzen amb més freqüència les noies?

 

-El 80%, el preservatiu. El 10% recorre al mètode de la marxa enrere i el 8% pren hormones. Un sector de nois fan servir incorrectament el preservatiu, és a dir, se’l col·loquen només en l’últim moment, amb la qual cosa el líquid preseminal i el risc de patir una malaltia de transmissió sexual no s’eviten. Ens arriben bastants casos per aquest motiu.

-¿Les noies que atenen tenen el suport de la parella en aquest tema?

 

-Hi ha de tot. Crec que s’està tornant a un cert masclisme. Ho notem en la forma com expliquen la forma de viure la sexualitat i de quins referents parteixen els nois per abordar l’assumpte. La principal font d’informació sexual dels joves és la pornografia que troben a internet. És d’on extreuen el patró sobre el que és el plaer.

 

Llegeix l’entrevista completa

TALLER-FORMACIÓ: “Entendre i abordar les problemàtiques associades al model de masculinitat entre els adolescents i joves en l’àmbit educatiu”

El model de masculinitat tradicional s’ha vist fortament confrontat tant per la noves direccions de les institucions com per part de la població en general i de l’imaginari social, cada cop més obert a noves maneres de ser homes. No obstant, encara hi ha molt camí per recórrer. Segons els últims estudis el 25% de les noies pateixen violència psicològica de control per part de les seves parelles (Macroenquesta Violència contra la Dona 2015) i el 30% dels joves pensa que la violència en la parella és inevitable o simplement l’accepta (Informe sobre la percepció de la Violència de Gènere entre els Adolescents i els Joves. 2014).

Els homes segueixen sent la població que mor més per causes externes (accidents, homicidis, drogues…) i la coresponsabilitat a la llar segueix estant lluny de la paritat entre sexes. En l’àmbit educatiu seguim trobant-nos amb actituds masclistes on es discrimina, explícitament o implícitament, per no complir amb els manaments de gènere establerts. El bullying homofòbic segueix sent una de les principals formes de violència a les aules i els homes son els protagonistes més nombrosos del “fracàs escolar”. Entre el professorat i altres professionals veiem conflictes associats directament als homes i a la manera que tenen de serho que ens costa entendre i abordar d’una manera eficient, duradora i que condueixi a un major benestar individual i comú.

És en aquest context que des del Projecte CANVIEM-HO volem col·laborar i acompanyar als i les professionals que vulguin revisar els aspectes que tenen a veure amb la violència associada a un model de masculinitat que denominem “tòxica”. Una masculinitat que té a veure amb la construcció de la pròpia identitat, el sentit de vida, la relació amb les altres persones i amb un sistema de posicions de poder.

La proposta consisteix en un taller-formació de dues hores on treballarem sobre la construcció de les masculinitats, la seva repercussió a l’aula i estratègies per abordar la problemàtica des del nostre rol com acompanyants.

Destinat a Professorat i altres professionals que acompanyin als adolescents i joves en l’àmbit educatiu.

La sessió té una durada de dues hores i estarà facilitada per un tècnic del Projecte CANVIEM-HO, del Servei d’Atenció a Homes per a la Promoció de Relacions No Violentes de l’Ajuntament de Barcelona.

16 de juny de 10 a 12 hores

 

Més informació

El aborto: tres mujeres, tres legislaciones diferentes, un mismo derecho

Romper el silencio que rodea al tema del aborto. Ese era el principal objetivo que la madrileña Asamblea Austrias Letras, surgida a raíz del 15M, se planteaba al reunir a cuatro mujeres en torno a una mesa y grabar su conversación en un documental. El resultado: un relato de experiencias narradas en primera persona por tres de ellas. Cada una bajo una legislación diferente, decidieron interrumpir voluntariamente su embarazo. “Debemos llamar la atención sobre el hecho de que no pueden ser los consejos de expertos del Gobierno los que legislen sobre nuestros cuerpos, que nunca han pasado por ello, sino que las propias mujeres deben ser escuchadas”, comenta Irene.

Ella también aparece en el documental, sin embargo, nunca se ha sometido a un aborto. Aporta la visión de una mujer joven que ve “este derecho amenazado”, apunta. Las cuatro charlan sin tapujos sobre el tema con el objetivo de volver habitual este tipo de conversaciones, pues “existe un manto de silencio, es muy difícil encontrar mujeres que hablen tranquilamente del tema”, comenta Elisa, una de las participantes. Ella abortó en la clandestinidad, bajo la dictadura de Franco, cuando era un delito y ningún supuesto estaba despenalizado.

Noelia lo hizo en el año 2001, bajo la ley de supuestos de 1985, que despenalizaba el aborto en caso de violación, malformación del feto y riesgo para la salud física y psíquica de la madre. Fue éste último supuesto el “hueco” que encontró para “escabullirse”, pues “no sufría ningún padecimiento, pero quería abortar”. Miriam, por su parte, decidió interrumpir su embarazo diez años más tarde.

En su caso, la ley vigente era la de plazos –aprobada en 2010–, que el Gobierno actual decidió finalmente mantener tras retirar la reforma propuesta por Gallardón, que pretendía eliminar la posibilidad de abortar libremente en las primeras 14 semanas y restringir el supuesto de malformación. Aún así, el PP mantiene la intención de impedir a las menores abortar sin el permiso paterno, una reforma que ya  ha pasado el primer trámite en el Congreso.

 

Llegeix l’article complet