Notícies

La Plataforma gana el IV Premio Estatal de Trabajo Social

El Consejo General del Trabajo Social entregará el IV Premio Estatal del Trabajo Social el próximo 11 de marzo, en Santiago de Compostela, coincidiendo con la celebración oficial del Día Mundial del Trabajo Social, y ha decidido concedérselo a la Plataforma CEDAW Sombra en la categoría de “organizaciones, entidades y organismos” por su contribución a la participación ciudadana y la conciencia social.

El Consejo General del Trabajo Social (CGTS) acaba de conceder el IV Premio Estatal del Trabajo Social en las categorías de Profesionales, Comunicación y Entidades:

• Profesionales. Reconocimiento a un/a profesional colegiado/a por su trayectoria profesional y dedicación al Trabajo Social:PATROCINIO LAS HERAS PINILLA.

• Comunicación. Periodistas, medios de comunicación, programas de radio o televisión, que sean voz de denuncia de las políticas, o actuaciones y actitudes que fomentan la igualdad y la justicia social. ELDIARIO.ES.

• Organizaciones, entidades y organismos. Entidades que contribuyan a la participación ciudadana y la conciencia social. PLATAFORMA DE LA CONVENCIÓN SOBRE LA ELIMINACIÓN DE TODAS LAS FORMASDE DISCRIMINACIÓN CONTRA LA MUJER (CEDAW) SOMBRA ESPAÑA.

 

Més informació visiteu el blog https://cedawsombraesp.wordpress.com/

Perquè baixa l’ús del preservatiu entre les persones joves?

Entrevista a TV3 amb Jordi Baroja, director del Centre Jove d’Anticoncepció i Salut (CJAS), i Gloria Pérez, metgessa i coautora de l’estudi sobre ús dels preservatius de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ja que en vuit anys s’ha passat del 80% al 68%.

Podeu veure-la clicant aquí.

Marxa del 7N contra les violències masclistes per Cristina Guiu Monte de l’APFCIB

El passat 7 de novembre desenes de milers de persones es van aplegar al centre de Madrid on estava convocada la primera marxa estatal contra les violències masclistes. I, com no podia ser d’una altra manera, diverses representants de l’APFCIB també hi vam ser. Més de 200.000 mil persones cridant contra un terrorisme masclista que cada dia va engreixant les llistes de dones assassinades, maltractades, discriminades, … sense que les institucions posin ni els remeis ni els recursos necessaris per combatre aquesta xacra.

La manifestació començava a les 12h davant del Ministerio de Sanidad, però a les 10 del matí grups de dones provinents d’arreu (Andalusia, Euskadi, Astúries, Catalunya,etc.) començaven a omplir el Paseo del Prado amb pancartes i cançons. Abans de començar la marxa pels carrers madrilenys, Ángela González, que fou víctima de violència de gènere i va patir l’assassinat de la seva filla pel seu exmarit i pare de la menor durant una visita el 2003, va llegir un manifest reclamant: “no ens podem permetre ni un assassinat més, volem als nostres fills vius, nosaltres ens volem vives”.

Hi havia cartells, cançons, performances i batukades per acompanyar aquesta marxa profundament reivindicativa. El #7N va deixar clar que la nostra societat no pot ni vol continuar mantenint aquests nivells de desigualtat social que fracturen profundament els nostres espais, comunitats, relacions i vides. Aquest masclisme recalcitrant, tossut i mutant fa mal als cossos de les dones i al conjunt de la societat. La conseqüència més extrema són els feminicidis. Les xifres oficials només fan el recompte de les “dones que moren” (diuen) a mans de les seves parelles i exparelles, ja en portem 45 a tot l’estat i 6 a Catalunya. Des de l’any 2008 a Catalunya 82 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles.

Quan hi ha una víctima mortal, les institucions reaccionen amb notes de condol, els mitjans de comunicació massius publiquen a tot detall les circumstàncies dels fets, i tots ells tenen en comú que el focus el posen en la víctima, però per culpar-la. Tant és si havia posat denúncia com si no, perquè el 80% dels casos de violència de gènere no es denuncien. El que haurien de destacar els mitjans és que a Catalunya en aquests vuit anys 82 fills sans del patriarcat han decidit assassinar a les seves parelles o exparelles, i a vegades també als seus fills i filles. D’aquesta manera posarien en evidència que no s’està fent prou, que s’està fent menys. S’han reduït els pressupostos en prevenció i sensibilització, hi ha una manca de recursos palesa a tots els nivells (social, judicial, policial, etc.), i que tal com denuncien les organitzacions feministes les partides per a la igualtat i la lluita contra la violència masclista representa només el 0,01% del total dels pressupostos. Fer polítiques públiques sense analitzar l’impacte de gènere també és violència masclista, estructural, institucional.
Vivim sota l’atenta mirada d’un sistema patriarcal que exerceix el terror mitjançant una violència permanent i instrumental, que sovint es manifesta en l’espai privat però que és una qüestió de seguretat pública, i que afecta la meitat de la població, limitant les seves vides i les seves llibertats. Perquè la violència masclista no acaba en l’àmbit de la parella sinó que adopta múltiples formes: la trata, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, o les agressions sexuals, en són una mostra. Però el nostre ordenament jurídic fragmenta aquests delictes, deslligant-los de la base comuna que tenen, el masclisme.

Per tot això, té sentit el 7N i totes les accions que diuen prou de terrorisme patriarcal, que posen en evidència la falsa neutralitat d’unes polítiques i uns governs que han retallat en recursos i volen retallar els nostres drets, que no han desplegat cap de les lleis específiques en vigor: ni les estatals de violència de gènere (LO 1/2004 de la qual es demana la revisió per tal d’ampliar el concepte) i d’igualtat (LO 3/2007), ni la de Catalunya sobre violència masclista (llei 5/2008) o la d’igualtat entre dones i homes (Llei 17/2015).

Si el silenci és un còmplice perfecte de la violència masclista, la negligència institucional n’és un altre. Nosaltres seguirem reivindicant-nos, les nostres vides, els nostres cossos. La societat seguirà mostrant amb contundència el seu rebuig vers la violència masclista. Què estan esperant per tractar aquest tema com una qüestió d’Estat?

La societat i la realitat així ho exigeixen.

I seguim amb el 25N! NOVEMBRE FEMINISTA.

 

NO MORIM, ENS MATEN.

Contra les violències masclistes, autodefensa feminista

 

Autora: Cristina Guiu Monte.

Politòloga, periodista, activista i sòcia de l’APFCIB

 

Podeu descarregar-vos l’article en pdf aquí APFCiB_7N

NOTA CONCLUSIONS JORNADA IVE JOVES

Expertes consideren que no està garantit plenament l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs per part de joves i adolescents a Catalunya.

  • La manca d’informació i de serveis específics per joves en aquest àmbit, l’estigma que encara arrossega l’avortament i la darrera reforma que obliga a les menors a notificar-ho als progenitors, els principals obstacles assenyalats.
  • A Catalunya es van produir el 2014, 5.674 IVE entre noies menors de 25 anys (2.044 menors de 19).
  • La IVE en la població jove està molt condicionada pels factors socioeconòmics segons es mostren les dades per barris i districtes a Barcelona.

Aquestes ha estat una de les principals conclusions de la jornada de discussió sobre el dret a l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) per joves i adolescents organitzada per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya  i Balears (APFCIB) i el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS) i que ha convocat a una seixantena de persones expertes provinents d’administracions, dispositius sanitaris o entitats, interessades en debatre sobre la qüestió a l’Espai Fontana de Barcelona.

Nota conclusions jornada IVE joves