Estimada Isabel,

Estimada Isabel,

Aquests deu anys sense tu se’ns han fet molt llargs. Tota la gent de L’Associació t’hem anat anomenant un dia i un altre, “com deia la Isabel”, “ja ho va dir la Isabel”, “això m’ho va ensenyar la Iserte”. Aquí seguim, amb el teu llegat entre mans, ens vas deixar una bona patata calenta que té la teva marca tatuada a l’ànima.

Tantes hores rient sense parar de tot el que passava i, a la vegada, pensant com construir estratègies per avançar lliurant batalles, “que ens escoltin, els hi va amb el sou”. Com haguéssim rigut (i plorat perquè no hi ha per menys) amb el Govern de Zapatero, aquell “apoyaré…” ens hagués donat tardes de glòria; per no dir com haguéssim gaudit de criticar el Govern del Rajoy, ens hagués faltat temps per anar a tantes manis contra tot, perquè no en va fer cap de bona. Per dir-te que el Rajoy i el seu col·lega Gallardón van tornar a canviar la llei de l’avortament i van restringir el dret de les menors de 16 i 17 anys, ara tornen a necessitar l’autorització dels pares. Tant que ho vas lluitar amb el canvi de llei, quantes vegades els hi vas explicar que n’estaves farta de veure noies que falsificaven les signatures dels pares (quan això es podia fer perquè ara ni això) i que aquesta no era la solució; quants més obstacles més desprotegides i sense drets garantits. I ho vas aconseguir al 2010 però, per molt que vam plantar cara, aquesta ens la van tornar a colar al 2015. Ens faltaves tu, aquell Tren de la Libertad hagués estat mític al teu costat.

Però seguim aquí, el tema torna a estar en qüestió i a veure si aquest govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos s’hi posa i ho canvia. Diuen que sí però acaben de començar i tu ja saps com va tot això. Ni t’expliquem el batibull que hi ha hagut. Hem participat d’un 15M que t’hagués fet feliç veient tot de gent jove ocupant les places en contra de les institucions més retrògrades. Sobrevivim com podem a una duríssima crisi econòmica, que encara culeja, amb unes mesures d’austeritat imposades per la UE, els famosos homes de negre, i no els Caiga quien Caiga, que tant t’agradaven.

I quins moments ens hagués donat el famós judici de la Gurtel, al voltant de la corrupció del PP, i el judici de Bankia amb el Rato al capdavant. Fer-te saber, també, que la Rita Barberà es va morir no se sap si després d’un excés o del disgust de veure al seus amics encausats. Ah i també s’ha mort la Duquessa de Alba, aquells instants de mantilla de dol ranci i tauromàquia revinguda ens haguessin alimentat setmanes senceres.

T’hem trobat infinitament a faltar a Catalunya, la teva terra estimada que portaves arreu on anaves. Hem viscut els anys més emocionants des de la dictadura. Riades de gent al carrer, aturant-ho tot per tombar el règim hereu del franquisme, la teva salsa. No l’hem tombat, no hi ha manera, aquell ho va deixar “atado y bien atado”. Tenim l’esperança d’haver-hi fet una petita esquerda que serveixi, per algun dia, esmicolar-ho tot! Va començar amb la famosa sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut aquell del “apoyaré”. Manifestacions i manifestacions després, res de res. Que si “Som una nació. Nosaltres decidim”, que si “President posi les urnes” que si cada 11 de setembre reclamant el dret a l’autodeterminació sota proclames d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Si en fèiem d’hores al Fossar de les Moreres menjant i bevent cada 11 de setembre, ens hagués donat molt feina participar a totes les performance però vaja, no ens n’haguéssim perdut ni una!

Ja fa un parell d’anys que estem patint les conseqüències aterradores que les institucions del règim ens han imposat després de viure el dia més important de la història contemporània de Catalunya, aquell 1 d‘octubre del 2017 on el poble va posar el cos davant de la violència institucional més àlgida per poder exercir el dret a vot. Això sí que no t’ho haguessis perdut i et vèiem, segur, a primera fila. Dies, mesos i anys convulsos que han suposat la devastadora penitència de tenir presos i preses polítiques i exiliats i exiliades. Records que et vindrien de la dictadura contra la que ja vas lluitar fermament.

La humiliació, la retallada de drets fonamentals i la presó han provocat la sortida al carrer de la gent, com feia temps que no es veia, manifestant la seva indignació. I així seguim encara, gràcies a la Meridiana Resisteix.

Les bones notícies són que la gent jove ha pres el carrer i que el moviment feminista està en moment històric. Hauries de veure les manis del 8 de març on abans sempre ens trobàvem les quatre amigues de sempre i, ara, no hi ha manera de trobar-se amb cap amiga de tanta gent com hi ha. Tot és poc davant de tants feminicidis, agressions sexuals i del monstre del feixisme contra els drets de les dones que ha pres els espais i ja ocupen ascons a tots els Parlaments. El Me too, les vagues del 8 de març, la Campanya pel Dret a l’Avortament, la Marea Verde, Stop Violència Andorra… no et preocupis, no ens faran callar, ens escoltaran sí o sí.

I a la teva joia de la corona, L’Associació, impressionant la transformació que ha experimentat. L’Intergrup al Parlament ja ha celebrat els seus deu anys de funcionament, deu anys sense tu però essent conscients, cada dia, que gràcies a tu.

Sabràs que tots i cadascuns dels canvis, no responen a una substitució sinó a una suma d’aprenentatges diversos, com un agregat d’evolucions i sabers compartits. Malgrat ha estat un camí complex, ens vas ensenyar a ser valentes i convertir les pors en aventures. Amb el respecte i admiració per la nostra memòria històrica, contundent i essencial per les nostres vides individuals i col·lectives, i amb l’aprenentatge arrelat d’allò personal com a polític, recollim el gran llegat rebut fins avui obrint, a la vegada, les portalades de tot el que desitgem (i tu desitjaves amb més força que ningú) fer possible per demà.

Per cert, amb la Federación, com sempre 😉.

En fi Iserte, que et trobem a faltar i saps que sempre hi ets present. No en surtis mai.

Gràcies per tot el que ens has deixat.

Quant a l'autor

L'Associació administrator